divendres, 29 d’abril de 2016

Els Reis Catòlics i el naixement de l’estat modern

La contrucció de l’estat modern: la unió dinàstica Amb el matrimoni dels dos cosins, Ferran d’Aragó (1452-1516), fill i hereu de Joan II, i Isabel de Castella (1451-1504), el 1469, germana i hereva d’Enric IV, s’inicia el que serà la unió dinàstica, és a dir, les dues corones peninsulars més grans tindran els mateixos monarques. És ben cert que, legalment, cadascún d’ells serà sobirà en el seu territori: Isabel I serà nomenada reina propietària de Castella, i a Aragó regnarà Ferran exclusivament; tot i això, Ferran dirigirà la política exterior i compartirà amb la reina àrees de poder a Castella, a més, la previsió era que el seu hereu fos el mateix per ambdues corones, com així va ser. Recordem el conegut lema. “Tanto monta, monta tanto”. Amb tot, Isabel I preservarà gelosament l’hegemonia de Castella. El títol de “Reis Catòlics”, els fou atorgat a Ferran i Isabel pel papa Alexandre VI, el 1496. La unió dinàstica no comporta en absolut la fusió dels diferents regnes, cadascún d’ells conservarà les seves lleis, furs i institucions pròpies; ni tan sols van desaparèixer els peatges pel traslladar mercaderies d’un territori a l’altre. Un fet trascendental va ser que el descobriment, conquesta i colonització d’Amèrica fou atorgat en exclusiva a Castella, i un port, Sevilla, va tenir el monopoli per comerciar amb al Nou Món des del 1503 (dret ampliat a Cadis l’any 1613); amb els imperis colonials, el poder polític i econòmic passava del Mediterrani a l’Atlàntic. La situació diferents d’ambdues corones, descrita anteriorment, determinà que l’hegemonia peninsular quedés a Castella, que acabada la Reconquesta donava mostres de gran vitalitat i de voler expandir-se, mentre s’iniciava el declivi de la corona aragonesa, tret de València, que experimentà un resorgiment en el segle XV. També van incorporar els regnes de Granada, Navarra, Canàries i la defensa dels territoris italians Dins el desig de control a que aspira la monarquia està la uniformitat religiosa, sovint, els dissidents religiosos són també vistos com a dissidents polítics. La recerca d’aquesta uniformitat, comportà l’expulsió de dos grups dinàmics i importants fins a llavors en la vida de les terres hispàniques: jueus i musulmans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada